BANC DE PEIXOS

A la tardor de l’any 1998, vaig traslladar-me a la ciutat italiana de Gènova per treballar amb la companyia del Teatro della Tosse. Va ser una experiència fantàstica tan a nivell professional com a nivell personal. En primer lloc, perquè significava un canvi d’aires, després perquè implicava conèixer altres maneres de fer i finalment perquè tindria l’ocasió, i això no ho sabia encara, de viure experiències realment divertides.

El fet de viure un temps a l’estranger et dona la oportunitat de reflexionar sobre a quin punt et trobes i, d’alguna manera, també t’ajuda a concretar la teva pertinença... Pertànyer a un grup, a un conjunt... aquesta idea m’aterra.

Etòlegs de tot el món han dedicat i dediquen el seu temps d’investigació a analitzar i a intentar comprendre les dinàmiques dels bancs de peixos. Han arribat a conclusions realment reveladores sobre uns comportaments que es podrien aplicar perfectament a la societat humana. Les causes principals d’aquestes agrupacions estan directament relacionades amb aconseguir menjar i protecció, és a dir, evitar o minimitzar els atacs d’individus d’altres especies.

Tan bon punt van començar els assaigs de Romeu i Julieta (era l’espectacle pel quan m’havien contractat), els meus companys (i després amics) de repartiment van decidir que potser em sentia sol lluny de la meva ciutat i van iniciar una creuada per presentar-me a tota la gent d’origen català o espanyol que visqués en aquell moment a la ciutat. Només em van presentar una noia de Madrid que havia decidit passar una temporada a Itàlia, podria dir que el motiu era que mantenia una relació sentimental amb un genovès, però mentiria perquè no recordo el motiu real de la seva estada. Ens vàrem caure bé (per sort i alleugeriment de la gent del teatre) però no ens podíem trobar gaire ja que teníem una incompatibilitat horària important. Ella treballava de cambrera en l’únic restaurant espanyol de tota Gènova. Situat al port, servien tapes i truites sota les ordres d’un cuiner napolità que presumia ser un gran coneixedor de les costums gastronòmiques ibèriques. La meva amiga madrilenya em va desaconsellar que hi anés.

Els bancs de peixos es mouen com si fossin un únic organisme. Poden composar-se per milers de peixos i tanmateix els seus moviments estan perfectament organitzats i sincronitzats. Tenen una jerarquia altament definida, els peixos amb millor forma i que tenen més gana són els que encapçalen la expedició, a la seva vegada, dirigeixen els moviments de la resta del grup. No sempre són els mateixos, van variant segons les condicions. Els més febles són els que és queden a les darreres posicions. Biòlegs han arribat a la conclusió que les pitjors posicions son les laterals, ja que es consideren perilloses, a canvi és on es rep millor el menjar. Les posicions centrals són les més resguardades però, a la seva vegada, és on es rep pitjor el menjar.

Després del fracàs de no trobar gent de la vella Hispania per fer-me sentir com “a casa”, els meus col·legues italians van intentar aparellar-me. Possiblement, el cas més escandalós, va ser quan em van invitar a sopar a casa d’un reconegut historiador. El fet va anar de la següent manera: El teatre havia demanat a una novel·lista amb molt d’èxit (a causa de l’alt contingut eròtic de les seves narracions) fer una nova dramatúrgia més actualitzada de la obra de Shakespeare. Era una persona que tenia la meva total simpatia i, tot sovint, havíem petat la xerrada en algun cafè de la ciutat. Ella estava relacionada amb les classes intel·lectuals i jo, com element exòtic de la companyia, era força atractiu per ser l’invitat ideal a tot tipus de vetllades. Un dia, en una pausa d’assaig, em va anunciar que teníem un sopar amb gent molt interessant: Un metge, una periodista de la RAI i un llarg etc. El convidat d’honor: un servidor. No va acceptar la meva negativa. Se m’havia passat per alt un detall important. La Francesca tenia una tendència natural a la morbositat...

El sopar va ser molt agradable. En arribar a les postres, l’amfitrió em va voler ensenyar el palauet on vivia. Entre cambres i explicacions sobre l’origen de l’immoble vam arribar a una zona on no hi havia llum a causa d’unes reformes que s’estaven fent i va ser, precisament, en aquell instant quan vaig descobrir el motiu pel qual havia estat convidat: una mà que no era meva acariciava la meva bragueta...

Crec que els meus amics italians estaven intentant trobar el meu banc de peixos. Les diferents identitats que tenim com essers individuals, a vegades, son una petita trampa per inscriure’ns dins d’un grup. Nacionalitat, aficions, sexualitat, professió son etiquetes utilitzades per sentir-nos parts integrants d’un col·lectiu, però que a la seva vegada serveixen per generar un munt de tòpics i anul·lar altres aspectes de la persona.

Des de petit, sempre he valorat la singularitat de les persones per damunt d’altres aspectes més generals. Valoro a la gent del meu entorn per qui és ell o ella, no per una sèrie d’atributs acordats socialment. Reconec que aquesta obsessió meva per la singularitat m’ha provocat, en algunes ocasions, problemes. Algun moment de la meva adolescència i joventut em vaig sentir en la més estricta solitud perquè no prenia partit per cap identitat dominant en concret.

Sota la pertinença no reflexionada a un col·lectiu, a vegades, es defensen coses indefensables: Un corrupte català és menys corrupte que un d’una altra nacionalitat? Tots els gais tenen bon gust? Tots els esportistes són intel·lectualment curtets? Tots els científics són tremendament racionals?... I podria fer milions i milions de preguntes més. Per acabar: el besuc és un dels peixos que utilitza aquest tipus de formacions.